El passat mes de juliol vam tenir la fortuna d'assistir a un esdeveniment difícil d'imaginar pocs mesos enrere i molt més inimaginable ara «que fa més de vint anys que déiem tenir vint anys». Per descomptat que ens referim a l'espectacle Dos pardals d'un tir, on Joan Manel Serrat i Joaquín Sabina van cantar les cangons que les seues dos meitats van compondre a soles, pero que han tornat a ser compostes per primera vegada quan les seves especials veus s'han ajuntat. Quin luxe!

I, mentres es tarallarejaven les cangons per tots conegudes «…este fer-se major sense delicadesa», vam resoldre el que fa un temps vam plantejar com un dubte i que de sobte se satisfeia: no era necessari «el retorn a Vancouver, amb ment predisposada i cor obert, a fi de coneixer-lo i no sols per a justificar que es va estar allí»1. Aquestos dos pardals ens ha- vien aclarit, com el déu Hermes, la veritable intenció i interés que subjau davall tota comprensió de la realitat; només s'havia de reflexionar sobre el comportament que moltes vegades tenim davant de la ciéncia i el reconeixement a les fonts «.que tant ens han ensenyat».

Esta clar que la referéncia bibliográfica constituíx la dada documental que s'oferix per a identificar de manera exacta la font mencionada. Pero, citar treballs previs no consistix úni- cament en escriure correctament la seua referéncia, per abe- llida que aquesta siga2,3. Més prompte, ha de simbolitzar as- sociacions conceptuals d'idees científiques reconegudes com profitoses per l'autor que ho fa. És a dir, una citació és una transacció científica, un reconeixement exprés d'un deute intellectual cap a una font d'informació prévia. Quel- com com cantar cangons d'un altre?

Cantar cangons d'un altre és tant com tantejar els seus vins, els seus pensaments, la seua tristesa. Afortunadament en el nostre país no és difícil tastar un bon vi i consegüent- ment no ha de ser un tema a envejar ni a amagar. No obs- tant, compartir pensaments és una fortuna que cal saber apreciar, perqué generalment quedaran per a enriquir el nostre enteniment.

El fer nostre un pensament alié, generar amb ell nou co- neixement seria, segons Steiner4, un goig intellectual culti- vat en camps plens d'ombres, no en camps cegats per la llum; no hi ha coneixement filosofic ni científic net de dubtes i de frustracions. Pero, una mínima dosi d'incertesa és un allicient que motiva la discussió intellectual.

Tornant a aquestos pardals i concretament a una cangó escrita per Sabina5, en aquesta ocasió cantada amb Serrat, ens va vindre a la ment una reflexió sobre el comportament de parella (sense cap caire de génere i aplicable a tot tipus de relació) i que potser podrá valdre per a les citacions a pen- saments anteriors:

«De sobres saps que eres la primera,

que no mentisc si jure que donaria

per tu la vida sencera, per tu la vida sencera;

i, no obstant, un estona, cada dia, ja veus,

t'enganyaria amb qualsevol, et canviaria per qualsevol…»